Les nostres mirades s’havien entrecreuat al llarg del dia. Ens coneixíem d’oide. I els meus ulls distrets acompanyaven l’angoixa. Restava absorta, fora de temps, i coberta sobre mi mateixa. Sabia que em buscaria i potser per això em deixava arrossegar lleugerament per a tota la sala, deixant rere meu el camí que havia de recórrer. Començava a refrescar.
Felicitats, em va dir.
Gràcies, vaig respondre.
Acte seguit va vacil·lar, finalment m’abraçava. Li vaig picar l’ullet. I entre el silenci vaig poder percebre entre aquells texans inquisitius tota la seva potencia. Era la senyal.
Havia d’actuar però la ment no em seguia, no donava ordres, tant sols s’enfilava en l’espinós debat.
Seguíem abraçats, acompanyats pel ressò del ball. Finalment vaig poder moure la mà, amb l’única missió d’alliberar el que esperava ser complagut. Em va aturar. Es va separar lleugerament, em va clavar la mirada, i la festa continuava. El meu cos restava dèbil, l’entrecuix s’obria tímidament, i l’oposició del principi defallia.
Era dretà, de mans rudes però cuidades. Sabia per on havia d’actuar, com transformar aquella cova que per a molts era un entrar i sortir en tot un laberint de plaers. Portava un ritme adequat i no li tremolava el pols, ni tan sols la mirada. Els gemecs no es van fer esperar i la meva feminitat va aflorar amb llum pròpia. Es sentia orgullós de la seva feina, i jo continuava en el món de l’orgasme.
Es va separar, vaig sentir un calfred.
Aquella nit mentre el meu marit buscava la lliga em vaig adormir. Em va posseir de totes maneres. Jo seguia somiant en aquell fugaç encontre . Em vaig sentir gemegar de nou. Tres segons després esbufegava al meu cantó amb cara d’orgull, promès de per vida. No m’ho hauria imaginat mai, que aquell somni recordés tan fidelment el descobriment de la cova dels plaers, aquella que de nou restaria oblidada pels temps dels temps. Era bon home...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada