Encuentro Robado*

Sobreviure, és fàcil. Tendim a pensar, en moltes ocasions, que no ho aconseguirem. Però mentre la salut resta intacte, sobrevivim sense més, per inèrcia.

El camí sol ser senzill. I nosaltres inevitablement el compliquem. No ho sabem fer millor. Potser es que som enrevessats, difícils i indesxifrables.

Arribats aquest punt, l’enyorança es fa infinita.

El símil em fa descriure’t com un àlbum en blanc; com un color esperant a ser pintat; com el barquer que enyora el mar; com sa meua mà abans de començar-te a escriure o com el meu pensar alhora d’imaginar-te.

Enyor sa mirada que em ruboritza, ses llavis que em besen i ses mans que m’acaricien.

Enyor ses paraules que m’inspiren, ses abraçades que em protegeixen i sa temps que em distreu.

Enyor sa essència que em deleïta i sa amor que es correspon.

Podria ser que la seva tasca fos massa per a tan poca fletxa. O que es descuidés del que ja no crida. O que no hi hagués contraoferta pel seu encàrrec. Les possibilitats són immenses. I l’univers es redueix dia a dia alhora que es desmaien les buguenvíl·lies.

I en fi, a mig somriure, però a la fi i a la cap somriures, continua un somni que desitja ser complert.

Sa m’ha tornat a perdre el missatge, com tot últimament. La renovació en temps de crisi és essencial. I prendre decisions a última hora, impulsives i arriscades serà la meva salvació. Llàstima que la girafa que mai aprèn, malgrat s’hi esforci, posposi temps rere temps el pla definitiu.

Sigui on sigui que ses estrelles et mirin, que sa mar t’acompanyi, que sa brisa et porti ses meves esperances, que sa rosa dubti, que el valent et conquisti, que sa desesperació t’amargui, o la no arribada et mati, esperem...